Fulla semifí, blau de Toluidina.

No se escriure.

A part de que revisant aquest blog (o bloc, o com li vulgueu dir) es fa evident que no tinc ni puta idea, almenys sabia que és el que volia escriure.

Voldria escriure sobre els últims dies viscuts, sobre l’últim mes més concretament, però intente recordar eixos dies i no puc. O intente escriure alguna cosa i sembla que haja estat a la vora del suïcidi.

És cert, no han sigut uns dies bons. Certs productes i reactius han xocat en una reacció tan tremendament endotèrmica que m’ha deixat fred. Si, potser fred siga una bona paraula per a definir eixos dies. Freds, grisos i repetitius.

No eren un altre Juny de la mort, però en l’escala Richter estarien un parell de graus per baix (encara que recordem que l’escala és logarítmica).

El pitjor era la sensació de que cada dia era igual que l’anterior. Eixa textura grisa dels dies. No feia mal dia o feia sol; no era dilluns, dimecres o divendres. Era gris. M’alçava al matí asquejat amb la jornada que m’esperava. Cada dia era una còpia de l’anterior, i jo havia de fer esforços brutals per a salvar alguns moments brillants o per a convertir l’aflicció en alegria; per fer alquimia i convertir l’amargor en riure.

Apàtic i afuncional.

Em considere un tipo amb humor. Peculiar… però humor. No obstant això, en la vida real, cada vegada que soltava la llengua algú es venia abaix. I jo no volia això; volia que la gent riguera amb mi, que es sentira bé, que es sentira millor. Però cada vegada que obria la boca algú semblava haver-se engolit un pomelo. A poc a poc vaig anar parlant menys, i va arribar un moment en el que només parlava quan era estrictament necessari.

Però aleshores la gent es preocupava pel que em passava. I és com una espècie de cercle viciós: fas que la gent es senta mal, i tu et sents pitjor.

De totes formes, no sabria explicar el perquè d’eixa situació.

Supose que un cúmul de coses han fet que em col·lapse, arribant a tal punt d’entrar-me ganes de plorar per no trobar un puto estoma en el tall semifí d’una fulla. És trist, però és així.

Per sort (com sempre) hi ha per ahí certes personetes que es preocupen i intenten rescatar-me. O persones (persona) que sensa saber-lo i simplement quedant per a berenar o un dissabte a la nit feia que em serenara i tornara a veure-ho tot millor.

En fi… Al final si que he escrit, processant a poc a poc el que m’anava passant pel cervell. A veure quan torne a escriure… intentaré que no passe un mes i mig.

A reveure.

Any nou

Les 00:00.

Any nou… Hora de fer-se els propòsits per a… Espera un moment! Jo l’any passat em vaig fer uns propòsits… Anem a repassar-los a veure que tal:

1.- Disfrutar del 2008 tant com del 2007.

Eh.. Bueno… No se si…

2.- Suspendre només Química com a molt (és a dir, 10.5 crèdits de res…).

OK

3.- Anar-me a viure amb aquest parell de frikis.

Meeec.

4.- Passar més temps amb la meua gent.

Meeec.

5.- Anar a Finlàndia.

Meeec.

6.- Fer molts concerts amb el quartet de saxos.

Meeec.

7.- Que EPS siga algo més serio.

Meeec.

8.- Viatjar molt i conèixer nous llocs.

Imagine que aprovat just.

9.- Tornar a córrer periòdicament.

Quan feia bon temps eixia a córrer (amb mati o jo sol).

10.- Aprendre a cuinar (o aconseguir que em cuinen).

Imagine que OK.

Bah.. 4-5 de 10… Podría haver sigut pitjor.

Enguany no vaig a fer-me propòsits, no em fa falta. Bueno, ser més feliç este 2009 que el 2008… Cosa no molt difícil, però mai se sap.

En fin, us deixe amb la cançó que més he escoltat enguany: 305 vegades. Quasi una vegada per dia.

Què és la vida?

I com volen que jo em cregui
que en un llibre i puc trobar
la gran diferència entre el bé i el mal,
i el passaport cap el paradís.

Si jo mateix estic condemnat,
per no creure el que no veig,
per voler tenir moltes coses,
per ser tal com em van fer.

No,  jo no puc canviar-me,
mai ho he desitjat, mai ho he desitjat.
No puc pas ser un altre,
mai ho he desitjat, mai ho he desitjat, ho he desitjat.

Lax ‘N’ Busto – No vaig triar

La vida és viure. No és una cosa, és un procés. No hi ha altra forma de conèixer el que és la vida més que vivint, estant viu, fluint, discorrent amb ella. Si busques el significat de la vida en algun dogma, en una determinada filosofia, en una teologia, dóna per segur que et perdràs el que és la vida i el seu significat.

La vida no t’està esperant: està succeint-te. No es troba en el futur com una meta a la que has d’arribar: està ací i ara, en aquest mateix moment, en el teu respirar, en la circulació de la teua sang, en el bategar del teu cor. Qualsevol cosa que sigues, és la teua vida, i si et poses a cercar significats en una altra part, te la perdràs. L’home ha estat fent açó durant segles.

Els conceptes s’han tornat molt importants, les explicacions s’han tornat molt importants i el real ha estat oblidat per complet. No veem el que de fet ja està ací, volem racionalitzacions.

- “Necessite conèixer el significat de la vida”.
- “La vida… és un riu sense fi”.
- “Un riu sense fi?”
- “Vols dir que no ho és?”

Després d’estar ja massa temps sense actualitzar, actualitze amb esta entrada que duia volent posar des de fa un temps.

D’altra banda, poc més. Nadal i tal, família i eixes coses, bla bla bla. A estudiar i a quedar-me sol a casa, però al meny és el que vull fer.

A més, m’he agenciat un parell de llibres per a no avorrir-me (entre ells “Dios en una Harley, el regreso”, i “Anatomía Vegetal”, per a contrastar).

I no gaire més que afegir. Bueno…

“Y así es mi vida hoy por hoy, casi casi lo mejor… Pero siempre es casi casi y nunca llega lo mejor”

Y los sueños, sueños son. Again.

Fa aproximadament un any vaig escriure:

Mai conte els meus somnis. No em refereixc als somnis que es produeixen mentre dormim, sinó als que es produeixen mentre estem desperts. Aquests somnis que ens ajuden a “alçar-nos” del llit molts dies o amb els que agafem el son moltes nits. Aquests que ens motiven íntimament a prendre decisions en la vida.

No us vaig a contar el meu somni.

De vegades perseguir un somni suposa renunciar a algunes coses; justificar altres que poden semblar incoherents davant els altres. Altres vegades vols cridar el teu somni als quatre vents: que el món sàpiga que encara queden tipets que s’alegren de somiar desperts.

Quanta raó…

Vull dir: He estat rellegint les meues actualitzacions velles (del flog), i quan he arribat a esta part no he pogut evitar quedar-me sense saber que fer.

L’he llegit una altra vegada, i notava com se’m posava la pell de gallina. Casi podia palpar les meues paraules… Ha sigut realment curiós.

I un any després pense el mateix, duent amb mi els mateixos somnis. Eixos que m’ajuden a alçar-me al matí, em mantenen viu pel dia i m’impedeixen dormir a la nit. Somnis, vaja.

Parlant de somnis, encara que en un altre concepte diferent. Fa uns 5 o 6 dies que vinc recordant el que somie. Açò, que per a moltes persones és algo normal, per a mi no sol ser-ho. I menys que estos somnis que recorde tinguen sentit, i que a més eixe sentit siga significant.

Vaja, porte nits viatjant amb la meua gent: he anat a Barcelona, Alaior, Dubróvnik, Navarra… I sense moure’m del meu llit! M’encanta.

A reveure.

Viatge a Itaca

Viatge a Itaca – Lluís Llach

“Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que doni més riqueses.

Itaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca t’hagi enganyat,
savi com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen.
I quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats, torneu començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny d’avui, que ara us encadena
I quan sereu deslliurats, torneu començar noves sendes.

Més lluny, heu d’anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen.
I quan els haureu guanyat,
tingueu ben present, no aturar-vos.
Tingueu ben present, no aturar-vos.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels.
Afavoreixi el déu dels vents,
el velam del seu vaixell.
I malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens d’aventures, plens de coneixença.

Bon viatge pels guerrers, si al seu poble són fidels.
Que el velam del seu vaixell,
afavoreixi el déu dels vents.
I malgrat llur vell combat,
l’amor ompli el seu cor generós
trobin els camins dels vells anhels,
plens d’aventures, plens de coneixences.

I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cosos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels,
plens d’aventures i de coneixences.”

Llàstima que no estiga tota completa en directe...

En contra dels castells d'arena de l'entrada anterior, ací tenim el següent pas. El problema és que d'esta és difícil traure només un extracte... Potser:

"Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts, que ara us empresonen. I quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos."

I punto.

El llibre encara no l'he acabat, és un llibre que cal llegir-se a poc a poc i assimilant el que diu, no hi ha pressa. A més, ara tinc un llibre també interessant, "Biologia Molecular de la cèl·lula". 1400 pàgines a tamany folio que no dubtaran a atacar-me quant menys m'ho espere.

Per cert Xavi, ja que segurament sigues dels pocs que llegiran açò... Quan m'acabe el llibre si vols te'l deixe i això, encara que està ple de marques i frases subratllades, però bueno. I a veure quan berenem, que ja toca.

A reveure

Viva la Vida

“One minute I held the key
Next walls were closed on me.
And i discovered that my castles stand
Upon pillars of salt and pillars of sand”

(Coldplay – Viva la Vida)

Pues sí, segona setmana ja de classe. Han tornat els moments de peresa absoluta en el llit lluitant per alçar-se, encara que enguany m’he imposat més disciplina, i m’alce una hora abans de classe per a desdejunar tranquil·lament i dutxar-me. La versió de l’any passat era alçar-me 20 minuts abans de classe per a vestir-me ràpidament i anar casi corrent a classe mentres em bevia un suc, per a encara així arribar 10 minuts tard.

Tornen els “crucigrames” i passatemps en classe, encara que enguany en classe estic amb gent més sociable que l’any passat. Torna el semi dormir-se en classe, el quedar-se a dinar en la facultat, el tirar-se a dormisquejar en la gespa…

En fi, quant al “Toma un café contigo mismo”… Pues és un bon llibre. Encara no l’he acabat, però no cal acabar-lo per a dir això. No és que m’ajude molt en el meu “problema”, però t’ajuda a veure moltes coses d’altres formes, a més que segur que més avant, dins d’uns quants anys… em fa falta. Tinc el llibre marcat ple d’extractes interessants, com:

“Alguna gente, sin proponérselo específicamente, desarrolla conflictos con todas las personas que la roden, y se encarga de proyectar la culpa de esos conflictos sobre éstas. Aunque sea cierto que los otros efectivamente tengan responsabilidad directa en los problemas de uno, lo cierto es que, una vez instalados en nosotros, los problemas son nuestros“

“Una nueva forma de ver los acontecimientos de la vida nos ayudará no sólo a sentirnos mejor sino también a modelar una nueva identidad personal, basada en la creencia de que tenemos derecho a equivocarnos y que quizá los hechos deban ser interpretados desde una óptica distina, que nos posicione mejor frente al mundo exterior y, fundamentalmente, nos obligue a revisar nuestro mundo interior.  Ser analítico, enfrentar los balances existenciales, establecer puntos de referencia, hace que recobremos la fuerza para trazarnos un camino que nos conduzca hasta las profundidades de nuestro Ser.  Si aprendemos a descubrir nuestras limitaciones, habremos dado un enorme paso para comenzar a superarlas.”

Però crec que he resolt el meu problema, no se si el llibre ha influït. Ja se perquè sempre pense en la part negativa de tot: La part positiva no costa acceptar-la, però per a acceptar la negativa cal preparar-se, i val més estar preparat. Això no significa que haja d’estar obsessionat pensant en les possibles conseqüències negatives, si no que estar preparat per a elles és una bona opció.

“Mientras permenezcamos aferrados a las respuestas negativas sobre lo que nos aconteció (o puede acontecer), estaremos invirtiendo una gran cantidad de tiempo en preocuparnos, actividad que nos puede legar a obsesionar hasta ocuparnos las veinticuatro horas del día, y de todos los días. Las preocupaciones tienen la triste virtud de destruir la imaginación más creativa y dejar sin energía a quien las sufre“.

A reveure.

“Toma un café contigo mismo”

(Entrada en castellà. No se exactament perque, però he començat a escriure-la en castellà… I aixi(na) es queda.)

Acabo de recibir el libro “Toma un café contigo mismo”. Todavía no lo he leído… Es más, ni siquiera lo he abierto. Pero voy a hacerle caso, voy a tomar un café conmigo mismo…

• Aquí estamos los dos, quiero decir, yo.

• No empieces así, anda… Vas a ahuyentar a la gente…

• Total… He pedido dos vasos de leche con colacao, conociéndome dudo que te siente bien el café… Aunque pierde el glamour del café, pero me da igual.

• Haces bien.

• Aquí lo tienes. ¿Cómo te va la vida?…

• Calla, y al grano: ¿Tú porque crees que eres tan negativo?

• Miedo al cambio, me imagino.

• Si tienes miedo al cambio es porque ha pasado algo recientemente que ha cambiado, y que tienes miedo que desaparezca, ¿me equivoco?

• Pues sí. El problema es que han cambiado muchas cosas…

• Pues empecemos por el principio. A ver, háblame de mi.

• Pues veamos. Lo primero que se me ocurre nombrar son los estudios. Hasta hace poco yo era una persona bastante pasota (que lo sigo siendo, pero en otros términos): me dejaba llevar por lo que la vida me ofrecía, sin plantearme muchas cosas y sin decidir mucho.

• Y…

• Era una vida cómoda. Quiero decir, al no tener que tomar decisiones no tenía miedo a las posibles consecuencias de estas. Estudiaba porque era lo que se tenía que hacer, estudié música porque era lo que tenía que hacer… Tampoco me esforzaba mucho en hacerlo, no me motivaba, simplemente me dejaba caer y aprobaba, sin esforzarme mucho (suerte que al menos se me daba bien… Incluso llegué a algunas buenas notas).

• ¿Y tus compañeros de clase?

• Pues tampoco me relacionaba demasiado con ellos. Era bastante asocial: fui a clase con las mismas personas 6 años seguidos, y sólo en los dos últimos me relacioné con algunos. De muchos ni sabía los nombres…

• ¿Y bien, cual fue el cambio?

• De repente, de la noche a la mañana, me di cuenta de algo. Sin haberlo pensado, sin buscarlo: Esto no estaba hecho para mi. Pero, si apartaba de mi vida lo que había estado haciendo, a lo que me dedicaba estos últimos años, ¿en que me quedaba? Sólo sabía una cosa: iba a hacer lo que me gustaba hacer, no lo que se supone que me debería gustar hacer. Así que dicho y hecho, me matriculé en Biología, después de nosecuantos años estudiando música.

• ¿Cómo lo recibió tu entorno?

• Bastante bien. Los amigos no me preocupaban: es decir, un par de bromas por aquí, otro por allá, pero no es algo de lo que preocuparse. El problema era la familia. Me dediqué de pequeño a la música porque mi abuelo (por parte de madre) quería un nieto músico, y yo era el único que le quedaba. Mi abuelo, y posteriormente mis padres se gastaron mucho dinero en mis estudios e instrumentos. Era lógico pensar que cuando le diera la noticia a mi madre pensara que le he fallado a mi abuelo, y esas cosas… Y evidentemente, así fue. Por suerte comprendió rápidamente que la música no la abandonaba, simplemente no me iba a dedicar profesionalmente a ella.

• ¿Y en que ha beneficiado ese cambio a tu vida?

• En muchísimas cosas. Pero muchísimas. Con el cambio de estudio vino el cambio de ciudad, cambio de aires, cambio de mentalidad, cambio de gentes…

• Ese es el espíritu.

• Ese es. Como lo que estudiaba realmente me gustaba y lo hacía porque quería, me apliqué a ello, y las notas pronto lo reflejaron. Pasé de apenas estudiar, a pasar días enteros estudiando. Pasé de aborrecer los momentos de estudio a disfrutarlos, porque lo hacía porque me gustaba. Además, conocí a un buen puñado de personas, que muchas pasaron a convertirse en amigos rápidamente, cosa que antes raramente habría ocurrido. Supongo que la sensación de estar en un lugar desconocido, donde no conoces a nadie, hace que tengas la necesidad de relacionarte con la gente. Lo útil del asunto es que ahora soy bastante más sociable, aunque la situación no sea esa. Sigo siendo tímido (timidísimo), pero cada cosa es un tema aparte.

• Bien, entonces nos encontramos con que tu vida da un cambio bastante notable. Te sientes seguro de ti mismo, de tu futuro, de tus ambiciones… ¿Cuál es el problema?

• El problema viene en Junio del 2008, cuando una serie de sucesos hacen cuestionarme muchas cosas. Perdí a mi padre, perdí amigos, mis estudios peligraron bastante… Empecé a ver mi futuro bastante negro.

• Bueno, este tipo de sucesos suelen traer situaciones así. Situaciones en las que te preguntas si el marco en el que habías encuadrado tu vida todavía sirve, o hay que salir a buscar otro nuevo…

• Ese es el problema: no quería, no podía buscar otro nuevo, yo quería el que había conseguido recientemente, con el que por primera vez descubrí que era feliz. Antes también lo era, claro; pero hay una gran diferencia entre serlo y saber que lo eres, entre serlo y disfrutarlo. No quería cambiar mi marco, en mi marco yo era feliz.

• ¿Y cómo fue todo?

• Pues hubo de todo. Pasé una temporada bastante mala, aunque por suerte (o desgracia) la viví yo solo sin exteriorizarla, ya que nunca he sido mucho de exteriorizar mis sentimientos.

• Eso también puede ser un problema

• Ya, pero no es el tema. Como decía, pasé unas semanas bastante malas, sin tener mucho a lo que agarrarme. Hasta que decidí que ya era hora de levantar cabeza y analizar objetivamente lo que me había pasado, sus consecuencias y sus soluciones. No cambié mi marco por uno nuevo, simplemente le hice unos retoques al que tenía, sin perder la base.

• Bien, final feliz pues. Pero entonces, no comprendo porque eres tan negativo: te enfrentaste a unos problemas bastante grandes, algunos de los cuales sólo ocurren un par de veces en la vida, y lograste salir adelante.

• Sí, pero perdí muchas cosas por el camino. Y el hecho de saber que la mayoría de cosas que me afectan, no dependen de mi, hace que me sienta vulnerable.

• Pero no puedes controlarlo todo, acéptalo. No puedes estar preocupado por lo que vaya a pasar, mucho menos si no depende de ti.

• Eso es lo que intento, por eso me he comprado ese libro. Y la verdad es que ya antes de leérmelo ha valido la pena, porque he ordenado mis pensamientos como tendría que haber hecho hace tiempo.

• Pues nada, ya me contarás que tal la lectura.

• Si, si… Tranquilo, que en cuanto me lo lea y lo analice te digo algo y charlamos.

• Venga va. Bueno, yo me tengo que ir que tengo clase…

• Mentira… Pero bah, vete, que hay que dormir.

• Venga, au.

• Au. A reveure.

Siempre negativo, nunca positivo

1 de la matinada. Fa casi dos hores que m’he gitat, però no puc dormir: per la meua ment es passegen pensaments que requereixen que els pose en ordre. Allà vaig.

Ho admet, sóc negatiu. A alguns potser els sorprenga, a altres igual no tant, però la veritat és que és així: la meua particular visió del món sempre té un toc negatiu imprès. Si alguna cosa pot eixir mal o bé, sempre eixirà mal (per exemple, si tinc alguna possibilitat de suspendre, vaig a pensar que inequivocament vaig a suspendre. Exemple bastant cutre i sense transcendència, però és el primer que se m’ha ocorregut).

Últimament, açò semblava que començava a canviar. Este últim any, coneixent noves persones i la seua particular manera de pensar i enfocar la vida, estava aprenent a veure les coses d’una altra manera. Crec que on més es nota és en la música (aspecte fonamental de la meua vida) rodejant-me de cançons amb missatge positiu, contrastant clarament amb la meua forma de ser (Adelante, Sé feliç, Llença’t…).

[...]

Després d’un altre intent de dormir, m’alce ràpid i agarre un paper. Vull escriure moltes coses, però el boli no es mou.

No entenc perquè he de ser així. Vull dir: Jo pense en alguna cosa, qualsevol cosa, i sense desitjar-lo la meua ment va pels camins negatius. Al cap d’un rato em done compte, raone amb mi mateix i veig que el que estava pensant és bastant improbable (o això m’agradaria creure), m’enfade amb mi mateix i continue amb les meues coses. Em force a pensar positivament, i ho aconseguisc. Però al cap d’un rato em torna a passar el mateix.

Potser m’agrada que tot isca malament? Sóc una espècie de masoquista de la meua ment? Més d’una vegada ho he pensat…

Però ho he decidit, m’ho he proposat fermament: he de canviar-lo. He de ser més objectiu, i sobretot valorar-me més a mi i a les meues possibilitats. Coses de l’autoestima supose.

Ja està pagat i de camí. Sempre he pensat que estos llibres són per a fracassats de la vida i gent de poca acceptació en la meua ment… Però havent-me’l recomanat algú de confiança, vaig a intentar derrocar altra de les meues barreres (de les quals ja vaig parlar fa molt temps per ací) i veure si em pot servir de algo.

No demane ajuda a ningú, ni tampoc em fa falta. De fet, preferisc que en esta entrada no hagen comentaris del tipus “si em necessites per a qualsevol cosa…” i similars. Si normalment ja sóc tancat, en aquest cas més. És una cosa meua, i l’he d’arreglar jo. A veure que ix.

Intente ser objectiu, ni positiu ni negatiu. El problema és que la visió objectiva em pareix negativa.

Vacacions

Pues si, me’n vaig de vacacions.

Realment em fan falta, així podré oblidar-me de tot, i de Raquel (entre altres… Però sobretot de Raquel xD).

En fin xics, que me’n vaig a intentar passar-m’ho bé. No se que faré, ni que passarà, però em dóna exactament igual, amb anar tinc prou.

A reveure

Es lo mejor del año, para mi.
Empieza hoy el verano, y no puedo dormir.
Aún no ha pasado nada
Y sin embargo ya me acerco a ser feliz.

La casa azul.

PD: Xavi, el teu últim comentari ha sigut el comentari nº 100. Tío, me das miedo…

Llença’t

Torne a ser feliç.

Més o menys. Falta un xicotet detall.

“El que faig a cada instant
és la força que em fa gran
No vull pensar en el que arribarà demà.”

Lax ‘N’ Busto

A reveure xics.