Pedres
Magmàtiques, detrítiques calcàries, detrítiques evaporítiques… Vull dir, bon dia, benvinguts.
No hi ha cap sensació millor que adonar-se un dia, que al següent tens examen. La sensació millora si el que t’ho diu és la teua pròpia ment. En plena “festa” de dissabte nit em va venir a la memòria l’examen. És a dir, l’hòstia.
Parlant d’aquesta “festa”… Sexe, alcohol, bon menjar… Bueno, realment el menjar no era res de l’altre món. I vam beure fanta i aigua, i del sexe… bé, casi que ho deixem aquí. Es plantejava com una nit més, amb una pel·lícula roïn i si acàs uns tirs en la tele (cosa que al final no va succeir), però ho vam passar bé. Moltes rises, taronges i oracions vàries (perquè he descobert la meua vocació: em vaig a ficar a frare. He de millorar un poc això de ser creient, i no prendre’m les misses com una comèdia, però crec que puc fer-lo).
En els últims temps m’he sorprès a mi mateix, perquè estic advertint quant i cuán perillosament està augmentant la meva afició per llençar baix les barreres que tradiconalment m’havia creat, i per afrontar també nous reptes
Un d’ells és l’escriure de forma periòdica en un blog. Sempre havia volgut fer-lo, però em frenava a mi mateix al pensar en el temps gastat per res. Ara em done compte que disfrute fent-lo, em llig el que escric un parell de vegades, practique la cosa esta d’escriure (que no és tan fàcil com pareix) i em dóna igual que ningú ho llija. A més, crec que és un bon exercici per a anar aprenent a racionar el temps, el que em servirà per a les ocasions que em veja amb l’arena del rellotge al coll.
Altra barrera que estic tirant baix és la del menjar. Si la meua mare em sorprengués menjant sopa de verdures, lluç, sopa castellana, gaspatxo manxec i altres exemples, crec que no s’ho creuria. Després es queixen del menjar de la factultat, amb lo variadeta que és. Però és curiós com vaig eliminant l’exclusivitat de la carn en la meua dieta, i vaig introduint coses noves.
I moltes altres coses. I coses que m’agradaria fer, o tornar a fer, com eixir a córrer un parell de vegades per setmana, cuinar més, tornar a llegir per les nits… Però bé, hi ha temps per a tot… supose.
Tags: festa, Menjar, universitat
You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.
12 Desembre 2007 at 16:00
jojojo, en verdad eso de vivir solo hace a uno replantearse cosas que antes ni siquiera pensaba, el empezar plenamente tu vida sin dependencias y las ganas de querer hacerlo lo mejor posible y de forma sana cambian a la gente, o eso espero, cuando no tienes a nadie que te obliga a hacer cosas es como si te vieras solo y te pones a tirar del carro más que nunca, esperate unos meses y lo de correr por las tardes será una realidad
13 Desembre 2007 at 10:30
Sempre podem còrrer el cap de setmana, que són més d’un parell de dies. Aixó del menjar es normal, a mi em va passar el mateix, el fet de intentar no menjar merda cada dia, i la qüestió de llegir per les nits ho feia fins fa unes setmanes, llavors no som tan diferents eh!. A veure si la propera festa la fem amb jocs i no pel.lícules dolentes que causen son. Ja ens veurem el divendres noi/s
14 Desembre 2007 at 14:23
venga zorro, hazlo tu tambien esto cuanta más gente mejor, así e smás diver xD
chachi chuli guay piruli aaaaaaajugar