Fulla semifí, blau de Toluidina.
No se escriure.
A part de que revisant aquest blog (o bloc, o com li vulgueu dir) es fa evident que no tinc ni puta idea, almenys sabia que és el que volia escriure.
Voldria escriure sobre els últims dies viscuts, sobre l’últim mes més concretament, però intente recordar eixos dies i no puc. O intente escriure alguna cosa i sembla que haja estat a la vora del suïcidi.
És cert, no han sigut uns dies bons. Certs productes i reactius han xocat en una reacció tan tremendament endotèrmica que m’ha deixat fred. Si, potser fred siga una bona paraula per a definir eixos dies. Freds, grisos i repetitius.
No eren un altre Juny de la mort, però en l’escala Richter estarien un parell de graus per baix (encara que recordem que l’escala és logarítmica).
El pitjor era la sensació de que cada dia era igual que l’anterior. Eixa textura grisa dels dies. No feia mal dia o feia sol; no era dilluns, dimecres o divendres. Era gris. M’alçava al matí asquejat amb la jornada que m’esperava. Cada dia era una còpia de l’anterior, i jo havia de fer esforços brutals per a salvar alguns moments brillants o per a convertir l’aflicció en alegria; per fer alquimia i convertir l’amargor en riure.
Apàtic i afuncional.
Em considere un tipo amb humor. Peculiar… però humor. No obstant això, en la vida real, cada vegada que soltava la llengua algú es venia abaix. I jo no volia això; volia que la gent riguera amb mi, que es sentira bé, que es sentira millor. Però cada vegada que obria la boca algú semblava haver-se engolit un pomelo. A poc a poc vaig anar parlant menys, i va arribar un moment en el que només parlava quan era estrictament necessari.
Però aleshores la gent es preocupava pel que em passava. I és com una espècie de cercle viciós: fas que la gent es senta mal, i tu et sents pitjor.
De totes formes, no sabria explicar el perquè d’eixa situació.
Supose que un cúmul de coses han fet que em col·lapse, arribant a tal punt d’entrar-me ganes de plorar per no trobar un puto estoma en el tall semifí d’una fulla. És trist, però és així.
Per sort (com sempre) hi ha per ahí certes personetes que es preocupen i intenten rescatar-me. O persones (persona) que sensa saber-lo i simplement quedant per a berenar o un dissabte a la nit feia que em serenara i tornara a veure-ho tot millor.
En fi… Al final si que he escrit, processant a poc a poc el que m’anava passant pel cervell. A veure quan torne a escriure… intentaré que no passe un mes i mig.
A reveure.
8 Març 2009 at 23:05
El primer a dir és que no entenc com de sobte he estat 10 dies sense aparreixer per ací a veure si actualizaves… de veritat no entenc :s
A partir d’aquí, dir que per mi continues sent tot un enigma beibe, però que a poc a poc et desxifraré (espere). Val a dir que portem vides divergents i que a penes ens veiem, però com bé saps intente canviar tot això i fer de mi una millor persona (a base de ser millor estudiant, millor fill/germà, i sobretot millor amic).
Diuen que només s’han de donar consells quan se’t demanen així que no prengues açò com un consell, si no com a la meva experiència. A mi també em sol succeïr que els dies em passen sense trobar una bona raó per a aixecar-se, però en eixos moments m’esforçe en recordar que la vida és un camí, una suma de pasos, i que si avui no un pas l’hauré de donar demà. I si no, sempre podem fer com els cavalls: mirar endavant i deixar-nos guiar una estona per aquells a qui importem.
Finalment afegir que al meu parer el que val no és si alguna cosa ens espanta o no, si no saber que hi han coses molt més importants que tenir por.
Ara, com a crit de guerra, no en sabria dir cap que fòs més motivador xD
(espere no tardar tant amb el pròxim comentari *-*)
26 Març 2009 at 16:37
Cosaaa!
Te dejaríamos un mensaje profundo, pero nunca podríamos superar a los de Xavi y lo sabes. Además, ya nos conoces, y más si estamos juntas xD (y llevamos mucha comida encima xDD) sólo un sandwich ¬¬
Que.. Pues eso xD Que esperemos que tu úlcera sea un embarazo, y que no seas tan mono (remember: monería inversamente proporcional a tu estado de ánimo)^^
cang)x2
27 Març 2009 at 00:59
Y ahora yo, ¿Qué quieres que te diga?.
No sé que decirte porque, ¡sorpresa! yo tampoco sé escribir.
No voy a decirte que me preocupo por tí y menos por aquí, es algo que deberías saber y punto. He estado presente puede que en una centésima parte de lo que te ha ocurrido este mes y he intentado ayudarte lo mejor que he sabido.
Cuando he leido eso de “cada vez que habría la boca era como si alguien se hubiese comido un pomelo” me he acordado de un momento en una de nuestras conversaciones, creo que la única vez que hemos discutido. Sabes? para mí es mejor que habras la boca y que me siente mal que, que te calles en silencio.
Me estoy yendo por las ramas, te noto lejos. Te noto más lejos de lo normal. Bueno, ya hablaremos de esto. Si te veo mañana, lo haremos cara a cara. Si no, tocará recurrir a las nuevas tecnologías.
Un beso
27 Març 2009 at 01:00
Habras? HE PUESTO Habras?
lo siento, hacía años que no cometía una falta de ortografía. Ves? esque este tema.. xDDD
30 Març 2009 at 00:01
Vale, si todo sale bien… cuando cliques mi nombre te llevará a mi blog.